Pista negra
El projecte «Acompanyament en l’abordatge de la dinamització dels espais esportius» (Pista Negra) sorgeix a partir de les dificultats observades en l’accés i en l’ús per part de les veïnes joves (del barri Raval) de l’espai de Pista Negra i altres similars.
Amb aquesta iniciativa impulsada pel Pla de Barris de Raval del Ajuntament de Barcelona i des de la perspectiva de gènere en clau feminista, visibilitzem les restriccions que troben les joves i ampliar les estratègies de resposta davant aquestes limitacions, per a possibilitar i potenciar la seva participació, integració i apoderament dins d’aquests espais públics del barri. El projecte desenvolupat en dues fases, va permetre tenir una imatge de les dinàmiques interrelacionals que es donen al voltant d’aquests espais comunitaris, de les realitats amb les quals es troben les noies joves del Raval en aquests espais i dels significants que els atorguen, per a aprofundir en estratègies que els possibilitarà accedir, fer ús i apropiar-se d’aquests recintes esportius.
Neteja
“Quant a la utilització i gaudis d’espai públic, ‘algunes geògrafes feministes han apuntat que l’espai de la ciutat s’ha generitzat de manera que exclou a les dones de l’espai públic, o les inclou només en uns rols altament planificats i delimitats’ (Ruddick, 1996: 135). Per tant, no és el mateix ser una noia que un noi a l’espai públic. La mobilitat espacial dels nois està menys controlada que la de les noies (Thomas, 2005), ja que el seu gènere marca els rols i disciplina els seus cossos, perquè les noies es comportin de manera ‘apropiada’ a l’espai públic. Els cossos de les dones als carrers són sexualitzats per la mirada masculina en l’espai públic, fet que té importants conseqüències en la forma en com viuen les ciutats (Hyams, 2003). La qüestió de la por també és un factor fonamental que marca una important desigualtat de gènere pel que fa l’accés a les ciutats (Valentine 1992; Ruddick 1996; Koskela 1997; Pain 2001). La por que les dones senten a l’espai públic és producte d’una violència sistemàtica estructural (Pain, 2001) que serveix com a recordatori de la seva vulnerabilitat (Koskela, 1997). Això implica que l’ús que les noies facin dels espais públics variaran també segons la percepció de la por, marcat pel gènere, i condiciona l’experiència de la ciutat i la llibertat de moviments (Pain, 2001). D’aquesta manera, les noies experimenten unes restriccions concretes a causa del gènere en el qual s’inscriuen, fent que els significats que donen als espais puguin ser diferents als dels nois i els utilitzin d’una forma determinada i per a activitats que encaixen molt millor amb el fet de ser dones joves. Encara que cal tenir en compte que les pràctiques de gènere s’articulen i reforcen amb altres eixos de desigualtat (Erkhamp, 2008), com mostren estudis que relacionen el gènere amb la classe (Gough i Franch, 2005; Evans, 2006; Hyams, 2003; Koning, 2009), l’ètnia (Erkhamp, 2008) i evidentment l’edat.” (“El carrer és meu?, Poder, por i estratègies d’apoderament de dones joves en un espai públic hostil”. Maria Rodó-de-Zárate Jordi Estivill i Castany, Juny de 2016. Ed. Emakunde).
